M'agrada la televisió. I malgrat el que afirmen algunes veus discordants, crec que la televisió pot ser una gran escola d'actors.

La necessitat d'enfrontar-se a personatges i situacions diferents en un període de temps molt breu, l'obligació de resoldre dificultats sobre la marxa, el ritme ràpid del treball diari, etc. obliguen l'actor a tenir tots els sentits en estat d'alerta, a no abaixar mai la guàrdia, a mantenir els músculs de l'emoció i el sentiment permanentment amatents; a una gimnàstica, en definitiva, de la qual se surt sempre enfortit. Parlo, lògicament, dels actors que exerceixen el seu ofici amb rigor i exigència.

Vaig tenir la sort de debutar a la televisió durant l'època daurada dels 70; i en el meu cas es va complir un dels tòpics més grans del món de l'espectacle: actor protagonista que pateix un accident, productor que busca amb urgència algú per substituir-lo, director que es recorda d'aquell jove actor desconegut que va veure anit al teatre, telèfon que sona... I així em vaig trobar cara a cara amb José María Rodero, mestre ell, passarell jo (Velázquez ell, Felip IV jo), a “Las Meninas”, de Buero.

Des d'allí fins a “Policías”, una llarguísima llista de títols i programes entre els quals sols es detallen alguns dels més destacats.