José María Pou

Home

Català

Volver

Bartleby, l'escrivent
de Herman Melville

• Estrenado en el Festival TEMPORADA ALTA 2003 de Girona la noche del 5 de diciembre de 2003, dentro del ciclo "El actor y la palabra" (Una noche con José María Pou)

Tuvo una segunda lectura en el Teatro Romea de Barcelona, la noche del 5 de abril de 2004, dentro del ciclo "Nits de teatre, contes i poesia" (Fundación Romea)

Y otras cinco lecturas de nuevo en el Teatro Romea de Barcelona, las noches del 30 de marzo al 3 de abril de 2005. (Año del Libro y la Lectura)

	Traducción: Miquel Desclot
	Lectura a cargo de José María Pou

La veu de l'actor i les paraules de l'autor com a únic element de seducció.
La capacitat de crear màgia amb un to de veu i dues paraules, com si fos un encanteri.
La possibilitat de posar a córrer l'imaginació de qui mira i escolta.
Molt al principi de la meva carrera em vaig guanyar la vida llegint en veu alta, llegint pels altres, en el servei de lectura de l'ONCE. I aquesta experiència em permet afirmar que el fet de llegir en veu alta proporciona a qui llegeix i a qui escolta un plaer afegit, un lligam d'emocions, en els quals s'hi troba, estic segur, el principi bàsic del teatre, el principi del què han d'arribar a ser un bon actor i un bon espectador.
BARTLEBY és una petita obra cabdal de la literatura universal.
I vista amb ulls d'avui més actual que mai.
El protagonista de BARTLEBY amb la seva resistència passiva, amb la seva obstinació a "no fer-ho", a no participar, es converteix en exponent de molts grups i moviments socials -principalment joves- d'ara mateix que no estan d'acord en com funciona el món a principis d'aquest nou segle i prefereixen no entrar en el joc.
BARTLEBY és un combatent passiu.
BARTLEBY és un solitari.
¿O no?
Alguna cosa dins meu em diu que avui Bartleby no està tan sol.

Josep María Pou

PREMIOS

• José María Pou fué galardonado con el PREMIO NACIONAL DE TEATRO 2004 DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA por esta lectura.

GALERIA FOTOGRÁFICA Haz click en la imagen para ver la foto ampliada

LAS CRÍTICAS (Extractos)

• Philippe Noiret, José María Pou. Noiret y Les contemplations, de Victor Hugo; Pou y Bartleby, de Melville. Dos formas muy parecidas de entender el teatro, y yo diría que la vida. Dos monstruos. Dos solitarios. Y dos monólogos en dos festivales parejos, cada uno en un extremo de la Península: Málaga y Girona...

...Noiret en Málaga me llevó al recuerdo de Pou en Girona. Pou leyendo, interpretando Bartleby, un recital que debería girar por España como el de Noiret por Francia. A Pou le pidieron una lectura y ha construido un espectáculo, todavía más emocionante que el de Noiret. Pou es un actor "con peligro". Un hombre nacido para interpretar a los reyes de Shakespeare; un gigante de apariencia irrompible pero que puede resquebrajarse en cualquier momento.

Exhala una gran agitación secreta, de niño grande o animal herido, presto a dispararse en estallidos de violencia, de dolor, de ternura salvaje. Pou convierte al narrador de Bartleby en otro padre; un padre que trata, enloquecidamente, de entender a su hijo borderline, de protegerle de su "pálida desesperanza". Un hijo que se le escapa en su ruta suicida hacia la nada, hacia la absoluta desposesión.

Su recital sigue, curiosamente, una pauta muy similar a la de Les contemplations. Una primera parte casi idílica. Dickensiana: los personajes de la oficina, sus perfiles, sus pequeñas manías. Poco a poco, en la voz de Pou, Dickens muta en Beckett; Uriah Heep da paso a Malone. Y el padre se encuentra con su hijo en mitad del desierto, frente a un muro inexpugnable. Hasta que comprende. Hasta que vuelve a su memoria, como un pájaro negro, el negociado de Cartas Muertas de Washington, donde Bartleby incubó su mal, entre anillos que no llegaron a su dedo y cartas de perdón para aquellos que murieron en la culpa. Es en ese momento cuando la voz de Pou se transfigura, evocando a un hijo perdido que ya duerme para siempre "con reyes y consejeros", y su voz es como la de Gabriel en los párrafos finales de Los muertos de Joyce: "Cae la nieve sobre la tumba de Michael Furey, cae sobre el mégano de Allen y sobre las sombrías aguas de Shannon, cae leve sobre el universo, sobre todos los vivos y sobre los muertos".

Los dos monólogos, la voz de Noiret y la voz de Pou, concluyen con el mismo acorde, ese instante supremo en el que uno es todos los hombres. "¡Ah, Bartleby! ¡Ah, humanidad!", susurra el padre de Bartleby, y le contesta el eco transoceánico del náufrago de la isla de Jersey: "¡Ah, insensé qui crois que je ne suis pas toi!".

Marcos Ordóñez, Babelia. El País

• L'Any del Llibre i la Lectura sembla que vulgui fer honor al seu lema: del llibre, i de la lectura. El que no aclareix és si els presumptes lectors han d'escoltar o llegir. I, cada vegada més, es tendeix a fomentar la lectura facilitant la cosa i deixant que llegeixi un altre. Si aquest altre és un escriptor sense gaire veu, sense gaire gràcia i sense gaire ritme, la lectura pot ser funesta i engegar el lema anyal que ha promogut el pas del Quixot per Barcelona a pastar fang. Però si la lectura reuneix totes les condicions: un bon intèrpret, una bona veu, una bona gràcia i un bon ritme, a més, és clar, d'un treball escenogràfic i d'il.luminació simples, però eficaços, la lectura en qüestió hauria de ser un estímul per passar d'escoltar a la relectura en solitari.

Josep M. Pou reuneix aquestes condicions i potser sense pensar-s'ho es converteix en un excel.lent "fomentador" de la lectura, més que qualsevol campanya milionària que cau en el buit. És clar que el relat de Herman Melville, 'Bartleby l'escrivent', té l'avantatge de generar l'interès de l'oient-espectador i de crear en ell la guspira de la incògnita i del misteri sobre què s'maga darrere l'actitud del personatge que Melville retrata en unes oficines del Wall Street d'altres temps...

..."Preferiria no fer-ho", diu la cèlebre expressió. I anys després, el misteri i la incògnita es mantenen i es mantenen sense decaure gens, en veu de Josep M. Pou, no només per la seva interpretació, més que lectura, sinó també per la seva identificació intemporal amb l'esperit rebel que vegeta adormit en l'interior de cadascú. Per això, la frase final del relat equipara Bartleby a un representant de tota la humanitat.

Aquesta interpretació de Josep M. Pou ja va merèixer el Premi Nacional de Teatre del 2003 arran de la seva presentació en el Festival Temporada Alta de Girona. Les cinc sessions del Teatre Romea d'ara ho han ratificat amb escreix.

Andreu Sotorra. Radio Estel. Barcelona

• Aquesta és una crònica que preferiria no fer. No pas pel muntatge del Romea, que és d'una sòbria eficàcia, ni per l'esplèndida lectura que en fa Josep M. Pou, amb una polifonia de matisos que converteixen el relat de Melville en una contalla espurnejant i esponjosa, amb tot el ric ventall expressiu que el gran actor sap posar en solfa, des de la vacil·lació de la veu quan cal fer impressió de desassossec fins a la rotunditat per mostrar resolució i fermesa, passant per molt pocs subratllats gestuals de gran precisió; tot plegat puntuant amb la mirada el tràfec interior del personatge que conta la història.

Si preferiria no fer-ho és per la flegma del protagonista, aquest estrany Bartleby que ja ens havia exasperat en el mediocre film d'Anthony Friedman (1970) amb la resposta obsessiva i lacònica que donava a qualsevol requeriment: "Preferiria no fer-ho". El personatge narrador regenta una oficina d'advocat i ens presenta amb vivor els seus empleats.

Pou, al centre, de negre davant el faristol, va desgranant els caràcters, i al fons de l'escena, en la pelada paret de maons, un raig de llum defineix cada presentació: el vermell del sexagenari Dindi, un home rubicund a qui la prosperitat perjudicava; el groc de l'inquiet i ambiciós Grapes; el verd de l'eixelebrat Crosta de Gingebre; el blanc per al nouvingut Bartleby, diligent, silenciós, acurat, però sense biografia, un home misteriós que s'afanya a collar-se com un musclo a la cadira del racó de despatx que se li atorga, o, en última instància, quan se'l fa fora, a l'escala de la vivenda o a la cel·la de la presó.

La qüestió és romandre immòbil, sense canvis, aferrat al lloc on ha decidit estar-se, inassequible a cap ordre ni prec. Un personatge fascinant en el seu absurd, que preludia Kafka i, en teatre, prefigura els antiherois minerals de Beckett que sobreviuen arrelats a l'escenari, inamovibles com cactus.

Francesc Massip. Avui.

Subir

© www.josemariapou.com 2005
Fotografías de Jordi V. Pou, David Ruano, Teatre Romea, Globomedia, Manuel Alcázar, Judith Vizcarra y Gloria Murt.