Teatro

ÀNGELS A AMÈRICA: EL MIL·LENI S'ACOSTA

Título original:
Angels in América (Part One: Millenium Approaches)
Autor:
Tony Kushner
Director:
Josep Maria Flotats
Personaje:
ROY COHN
Estreno:

Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona) (Sala Tallers) (12/11/1996 a 30/03/1997)
Teatro Albéniz (Madrid)

Sobre el espectáculo

Producción:
Teatre Nacional de Catalunya
Ayudante de dirección:
Ignasi Camprodón i Pep Planas
Traducción:
Josep Costa
Adaptación:
Josep Maria Flotats
Escenografía:
Josep Maria Flotats
Vesturario:
María Araujo
Iluminación:
Ignasi Camprodón
Caracterización:
Carles Montosa
Música original:
Neil Cowley (coordinació musical i piano)
Intérpretes:

(orden de intervención): Josep Maria Pou, Ramón Madaula, Silvia Munt, Pere Arquillué, Francesc Orella, Montserrat Carulla, Alexis Valdés, Vicenta Ndongo, Xavier Ribera, Pep Planas, Joan Borrás, Núria Mampel, Pere Eugeni Font, Anna Maria Barbany, Pep Mirás, Pep Martínez, Cloti Miró.

Músics: Alexander Korotov, Stanislav Frolov, Denis Malyshev, Neil Cowley

Gira:
Por Catalunya. Madrid.
Más información:

El TNC obre les portes dels seus tallers, la part del teatre que ja és a punt. Els treballs del teatre pròpiament dit, la sala gran i la sala petita, s'acabaran a començaments de l'any vinent, i, si la sort ens acompanya, en el segon trimestre de 1997 el TNC ja podrà ser inaugurat oficialment.

Aprofitant ara la disponibilitat d'un espai que més endavant haurà de servir als artesans i als tècnics, hem volgut sumar-nos ben aviat a l'activitat cultural del país i retrobar-nos amb vosaltres, que ens vau donar suport en el Poliorama durant els deu anys anteriors a aquesta nova etapa. Aquest desig, i l'oportunitat de fer des d'ara una crida a nous espectadors, ens han impulsat a avançar-nos al final de les obres i a començar la nostra nova trajectòria tot presentant una companyia i una obra en un espai que en el futur podrà funcionar com a tercera sala per a muntatges puntuals. Us convidem doncs a venir al TNC per la porta del darrere, millor dit, per l'entrada dels artistes, amb l'esperança que reconegueu la companyia que us presentem com a pròpia i representativa, i també amb la il·lusió que us deixeu seduir per una obra que considerem molt poderosa i que respon perfectament a la voluntat expressada en el nostre projecte inicial: ser "un reflex de la societat, el ressò universal de la humanitat i de les preocupacions i aspiracions humanes de l'època."

La companyia està formada per noms prestigiosos i prou coneguts. Amb la  majoria d'aquests actors ja havíem treballat plegats durant l'etapa anterior del Poliorama, i ara s'incorporen altres noms que afermaran la seva personalitat i categoria a mesura que vagin fent nous treballs. Amb aquest primer nucli d'actors, i les incorporacions i col·laboracions que seguiran, podem començar a fer realitat el compromís d'oferir-vos "la companyia estable i sòlida amb una unitat de base indispensable" que desitjàvem en el projecte.

Pel que fa a l'obra, el TNC comença amb Àngels a Amèrica: el Mil·lenni s'acosta una reflexió apassionada sobre els enfrontaments ideològics que conformen aquest segle que s'acaba. Aquesta reflexió continuarà, un cop inaugurada la sala gran del teatre, amb un cicle sobre els totalitarismes (el feixisme i l'estalinisme), el racisme, l'exclusió, la intolerància i l'holocaust a partir de testimonis excepcionals dels horrors que ha provocat la lluita per la llibertat, el progrés i la dignitat. Val a dir que Àngels a Amèrica és el títol d'una trilogia, de la qual el TNC presenta la primera part, que es pot veure com una obra completa i acabada, titulada El Mil·leni s'acosta. La segona part, Perestroika, ja s'ha estrenat i aviat l'oferirem. L'autor encara treballa en la tercera.

Podríem definir aquesta primera part d'Àngels a Amèrica com un drama del final d'aquest mil·lenni a l'entorn d'una crítica virulenta de l'època política d'en Reagan. Aplegant jueus i mormons, africans i euro-americans, neo-conservadors i gent d'esquerres, gais i exemplars de la nova "classe política" nord-americana, Àngels... és una farsa divertida i al·lucinant, un document crític de la dreta, un estudi sobre una relació destrossada per la malaltia, una lliçó d'història i una exposició de l'angoixa del nostre temps, tocat i tacat per la sida. Àngels...és, en definitiva, una obra que pot tocar els temes més controvertits i difícils -política, sexe, masclisme, racisme, malaltia, mort i religió- i trobar tanmateix un públic extens i divers.

La peça porta com a subtítol Una fantasia gai sobre temes nacionals, i és que estem davant d'una "tragèdia nacional" que pretén explorar la legitimitat de la noció de comunitat, una qüestió fonamental per als americans, membres d'una societat formada tradicionalment per immigrants (els indis nadius han estat gairebé extingits) no només diferents, sinó també sovint hostils. Però Àngels..., més enllà de la seva dimensió nacional, és també la nostra tragèdia, perquè ens parla del mil·lenni, de la vida - amb les seves etapes i els seus enigmes -, del cor, de la paraula donada, de la justícia, del compromís, del progrés, de la traïció. Estem davant d'un viatge extraordinari que ens inspira admiració per la seva profunditat i durada.

Com a tragèdia, Àngels...ens mostra uns personatges "predeterminats", presoners del destí, i "modèlics", estereotips morals que permeten l'establiment de comparacions, oposicions i relacions dialèctiques. A partir de dos personatges reals -Roy Cohn i Ethel Rosenberg-  envoltats per altres de ficticis, Tony Kushner sap crear una teatralitat èpica de perfum brechtià, però molt més propera a Shakespeare que no pas al didactisme del dramaturg alemany i amb pinzellades de teatre medieval. Aquí tot són miracles, miracles d'humor i de tendresa, i la tragèdia sorgeix de la confrontació de l'esforç humà amb l'inevitable, en aquest cas la sida, una plaga inevitable. La sida com a malaltia física - visible - i metàfora de la corrupció moral - invisible - del nostre temps esdevé la personificació de la por a la destrucció individual i col·lectiva que s'apodera de la humanitat en acostar-se la fi d'aquest mil·lenni. Si en el primer mil·lenni la por de l'any mil va trobar la seva expressió en la pesta negra, ara la nova pesta és la sida.

Hem volgut que aquesta tragèdia es desenvolupés en un espai escènic evocador del desert de les ciutats modernes: la deshumanització, la mineralitat, la fredor. Nova York i Washington són "boscos petrificats, cementiris gegants amb làpides de pedra i mausoleus pertot arreu." Un espai escènic on es troben la Història i el Destí. Així, l'espectador podrà percebre, més enllà de la peripècia nua dels actors, uns referents configuradors de la por d'aquest final de mil·lenni: estrats de cultura, de creació, d'estètica, mausoleus a la memòria de la condició humana, l'Holocaust, Hiroshima, les Guerres Mundials, Vietnam, el gulag estalinista... El tapís de Bayeux, referent cultural d'excepció d'una estètica altament elaborada (l'art romànic), representa la codificació d'una història (nacional) que un destí en forma de plaga posa en perill, perquè la nostra història personal sempre es juga en el gran tauler d'escacs de la Història.

Per muntar Àngels... hem treballat dur, en condicions difícils i adverses, enmig de grues, camions i fang (per esmentar només aquestes).  Però potser mai com ara no havíem sentit una exaltació tan viva a mesura que avançàvem en aquesta posada en escena. Una barreja de satisfacció, orgull i privilegi ens omplia per tenir entre les mans un Shakespeare d'avui i per servir-lo a fi de presentar-vos-el. Mai no havíem experimentat abans, amb tanta força, la felicitat de servir servint, i, fidels a l'esperit i a les veus profundes que ha fet ressonar i renovar en nosaltres l'obra de Tony Kushner, tots, direcció, companyia i equip tècnic, esperem la vostra comprensió per la impaciència que ens ha fet obrir els tallers abans que el teatre i la vostra exigència crítica per un treball que ens plantegem amb rigor, risc i la màxima il·lusió per afegir-nos a tots els creadors que volen el millor per al seu art i per al seu país.

Josep Maria Flotats.

Más información


Sobre la obra

ÀNGELS A AMÈRICA.

SINOPSI

Àngels a Amèrica és a la vegada un drama del mil·lenni que s'acosta, una crítica virulenta de l'època política d'en Reagan, una farsa divertida i al·lucinant, un document crític de la dreta, un estudi sobre una relació destrossada per la malaltia, una lliçó de història i una exposició de l'angoixa del nostre temps, tocat i tacat per la sida.

Àngels a Amèrica comença amb un funeral en el qual un rabí barbut parla de viatges reals i simbòlics i acaba amb el personatge de Prior, un malalt que desitja pau al públic. Una benedicció que, en el seu sentit primer, vol dir "us desitjo més vida".

Entremig, en els tres actes de l'obra, veiem la figura real de l'advocat Roy Cohn entre una colla de personatges de ficció a Nova York l'any l985. Alguns d'aquests personatges de ficció s'acosten a altres personatges reals, com el de Joe Porter Pitt, que podria ser David Schine, protegit de Roy Cohn, amb qui va viatjar a Europa per caçar sospitosos de simpaties amb el Partit Comunista entre els funcionaris residents al vell continent. Schine, com Joe Pitt, es va convertir aviat en el jove llop del macarthisme. Es va arribar a dir, en el clima de sospites i maledicències propiciat per McCarthy, que mantenia una relació amorosa amb Cohn. Va morir el mes de juliol de l996 als 69 anys.

En l'obra, Cohn, després d'haver treballar com ajudant de l'instigador de la caça de bruixes, el senador Joseph McCarthy, munta un despatx jurídic que trafica amb influències a Nova York; aleshores es troba que té la sida i la seva reacció és negar tots els errors del passat; el seu nou protegit, Joe Pitt, un mormó gai que dissimula la seva homosexualitat, és incapaç d'establir una relació feliç amb la seva dona, Harper, una addicta a les pastilles; Harper intenta fugir de la seva frustració amb l'imaginari Senyor Mentides i lluita per no sentir-se abandonada, mentre al seu entorn tot s'enfonsa, només s'aguanten les mentides i tots els sistemes de defensa cedeixen; Louis, un funcionari neuròtic que treballa en el mateix edifici que Joe, abandona el seu amic Prior,  malalt de sida i acaba anant-se'n amb Joe; Belize, el millor amic de Prior, un infermer homosexual, discuteix amb Cohn a l'hospital; el fantasma d'Ethel Rosenberg, executada després d'una condemna per espionatge, persegueix Cohn; Hannah, la mare de Joe, arriba d'Utah per enfrontar-se amb el seu fill i amb ella mateixa... I els àngels que aterren a la cambra de Prior, com profetes amb la revelació que Déu ha abandonat la humanitat, potser perquè hem volgut progressar massa de pressa.

Prior Walter es retroba simbòlicament amb el seu avantpassat del segle XIII i amb el Prior Walter britànic del segle XVII, com si el llinatge que representa li passés comptes d'una continuïtat que ell aturarà. Els seus avantpassats sembla que li diguin que els orígens són difícils de rastrejar, tal com els finals i el futur són difícils de preveure. La pesta moderna que ha significat la sida amenaça la continuïtat dels llinatges, de la mateixa manera que trenca les concepcions linears de la Història. Per això l'obra porta el subtítol d'"una fantasia gai sobre temes nacionals". La recerca dels orígens personals pren la dimensió dels orígens nacionals i la barreja de realitat i fantasia dels personatges serveix de paral·lel de les realitats, fantasies i símbols de la nació. L'autor ha fet servir aquests paral·lelismes en altres obres en què relaciona la sida amb l'Holocaust com a punts crucials dels trencaments humans. 

La pregunta que ens fa Àngels a Amèrica és si l'ordre, la continuïtat que assegurava la línia de sang, l'ordre dels llinatges i dels orígens, es troba amenaçat per la sida, la mort i les noves formes de convivència ja no basades exclusivament en la reproducció heterosexual; o sigui l'Ordre, en el seu sentit simbòlic, pot ser qüestionat i fins i tot alterat. En aquesta fantasia gai sobre temes nacionals se'ns apunta que en el nou mil·lenni la Nació haurà de comptar amb els bords i els gais, entre altres marginats fins ara dels llinatges nobles, en un ordre nou basat més en els lligams d'afecte, transcendència, mèrit, solidaritat, etc., que no en els de sang que han prevalgut fins ara. La línia de sang - la sang, principal vehicle de transmissió de la sida - era el fonament que sostenia fins ara la Nació americana, i l'època de Reagan va suposar el moment crucial en què la histèria puritana d'anar a buscar els orígens legítims controlats per la Llei del Pare - Reagan, com tots els grans dirigents, és el símbol del Gran Pare Protector - s'enfronta per primer cop a un desafiament que suposa l'acceptació social cada cop més extensa d'una pràctica sexual no generativa. El perill és que el Fills de la Revolució americana hagin d'acceptar finalment els bords en el repartiment de l'herència de la família comuna.

LA QUALITAT LITERÀRIA I DRAMÀTICA D'ÀNGELS A AMÈRICA

Per Salvador Oliva

En una obra de teatre, la qualitat literària no es pot mesurar si no és en relació amb la qualitat dramàtica: el text està al servei de la construcció d'uns personatges i de la credibilitat d'unes situacions, destinats, uns i altres a ser creïbles a través d'una estètica determinada. En realitat, en les paraules del text ja hi ha la possibilitat de la versemblança de tot el conjunt que els actors hauran de dur a terme sota l'impuls i la visió (la lectura) del director.

El text d'Àngels a Amèrica és una mostra feliç d'aquesta adequació entre els mots i les coses. Tres exemples bastaran per il·lustrar-ho: ja a la primera aparició de Roy i Joe (Acte I, Escena 2), per exemple, les paraules compleixen perfectament les seves funcions bàsiques: dibuixar els personatges i crear una atmosfera; però Tony Kushner no perd el temps; també se'n serveix per presentar ja els primers nusos de la seva xarxa temàtica: el poder, l'ambició i el sexe. I ho continua fent progressivament fins el final de l'obra, amb l'addició d'altres temes, els obstacles de l'amor, el dolor, la por, etc., lligats tots ells amb un talent dramàtic de primer ordre.

A Àngels a Amèrica, Kushner duu a terme una altra combinació efectiva de les possibilitats del llenguatge a les escenes dobles. Un exemple paradigmàtic és el de l'Acte II, Escena 9, on es presenten simultàniament, d'una banda, el diàleg de Harper i Joe i, de l'altra, el de Luois i Prior, presentats com a quartet, on el control de l'artifici crea una dimensió anàloga a la música de càmera. La força de les paraules hi apareix amplificada per l'analogia temàtica, i les dues càrregues emocionals no són una mera suma de cada meitat, sinó que es potencien mútuament, avancen, per dir-ho d'alguna manera, en progressió geomètrica per acabar en un gran crit de dolor.

I finalment, com en els textos dels grans dramaturgs, senyoregen l'obra no pocs ecos conceptuals de la millor tradició teatral anglosaxona. Aquests ecos no són meres repeticions, sinó analogies que recorden a l'espectador moments culminants de grans obres. Al final de l'escena sisena de l'acte segon, per no posar més que un exemple, Martin, quan s'adona que Joe sent escrúpols de fer el que Roy li demana, que és jugar brut, diu aquesta sentència: "És la por del que ve després de l'acció que fa que l'acció sigui difícil de fer", frase que recorda les reflexions de Macbeth quan diu que les lliçons de sang, un cop donades, sempre tornen per destruir el seu mestre. És aquest un dels moments que aprofita Kushner per revelar a l'espectador l'eix del caràcter moral de Martin, amb una sola rèplica: "Però casi sempre podem viure amb les conseqüències que es desprenen de l'acció"

Àngels a Amèrica no proposa un tasca fàcil al director de l'obra, perquè l'obliga a fer transparent una gran càrrega de pensament i d'emoció. I, en aquest cas, l'espectador s'adonarà aviat de la profunditat de la visió de l'artista, de la qualitat d'un text extraordinari, elaborat sense concessions a recursos fàcils, i del rigor de les construccions que caracteritzen les grans obres d'art.


Sobre el autor

Tony Kushner Manhattan, New York, 16/07/1956

APUNT BIOGRÀFIC DE TONY KUSHNER

Nascut a Nova York el 1956, Tony Kushner va ser criat a la ciutat de Lake Charles a l'Estat de Lousiana, en el si d'una família dedicada professionalment a la música -el seu pare fou director d'orquestra a la filarmònica de  Nova Orleans i la seva mare tocava el fagot.

Dos aspectes de la seva biografia marquen el conjunt  d'una obra dramàtica que obté projecció internacional a partir de l'estrena d'Angels in America (Londres, 1992, Broadway, 1993), que val a l'autor el Premi Pulitzer de teatre, el Tony  per a la millor obra teatral i el Premi del Cercle de la Crítica de Nova York entre altres.

Kushner ens fa  connectar, per una banda, amb les seves arrels jueves -el seu pare era fill de Kovno, el focus més important de la resistència i del radicalisme jueu a Lituània-, i, per altra banda, amb la crítica política i social que de nen havia conegut a través del seu avi matern, militant sindicalista.

Pacifista, simpatitzant dels ideals d'esquerra, Kushner  llança una mirada severa sobre el feixisme de dreta amb la mateixa determinació  amb que censura el comunisme rus i xinès. El seu esperit independent, compromès dins un procés d'alliberament del ser humà, en tot els sentits de la paraula, fa d'aquest dramaturg un defensor de les minories marginades dins una societat pluricultural i dóna al seu teatre la dimensió totalitzadora de la denúncia.  

Format a la Universitat de Nova York on va estudiar les arts del teatre, tot investigant els treballs dels directors més innovadors del moment, Kushner aprofundeix l'escriptura escènica al Repertory Theatre de Saint-Louis a l'estat de Missouri i escriu un seguit d'obres considerades com les més importants de la dramatúrgia americana després d'Eugène O'Neill:

A Bright Room Called Day (Una habitació lluminosa anomenada dia)(1985), The Illusion (La il.lusió) ( adaptació de L'illusion comique de Corneille) (1990) i Angels in America ( díptic constituit per Millennium Approches (El Mil.lenni s'acosta) (1991), i   de Perestroika (1992) ). La seva última obra Slavs! (Eslaus) fou representada per primera vegada el 1994.

DECLARACIONS DE TONY KUSHNER

L'any 1987, l'Oskar Eustis, que aleshores era director artístic del teatre Eureka de San Francisco, em va oferir encarregar-me una obra. jo li vaig dir que volia escriure sobre tres coses: en Roy Cohn, que acabava de morir, la Sida i els mormons. No tenia ni idea de quina relació podien tenir els mormons amb en Roy Cohn o amb la Sida, però ho volia esbrinar. Tenia un títol:   Àngels a Amèrica.

Quan jo tenia dotze anys, el meu pare -pensant que havia arribat l'hora que jo sabés què havia passat durant els anys d'en McCarthy- m va donar un llibre, La dècada del malson, del periodista Fred Friendly. És una relació bàsica d'aquells temps aterridors, plens d'exemples  aïllats de conductes autènticament heroiques i dominats per la covardia, la degradació, la hipocresia i un horror espectacular. A mida que remenava entre els dimonis petits i grans d'aquella època, m'anava sentint més i més intrigat, horripilat i fascinat pel galtut i petit ajuda de camp d'en Joe McCarthy, en Roy Cohn.

Crec que va ser una fascinació nascuda de la identificació: en Cohn era homosexual i jo també en soc. També era jueu, però hi havia molts jueus important sobre els quals llegir coses i gairebé cap que fos gay (això passava a Louisiana l'any 1968); quan en vaig trobar un -tot i que era odiós- em va crida l'atenció.

La Sida va ser la que finalment va despatxar en Roy Cohn. les ironies que van envoltar la seva mort van engendrar una bona dosi de comentaris homòfobs i entre els gays i les lesbianes una considerable introspecció: com n'era, d'obert, el nostre sentiment de comunitat? Abarcava també un enemic implacable com en Roy? Era un dels nostres? Quan començava a treballar en  Àngels a Amèrica, es va desplegar per primera vegada la "Aids Memorial Quilt", un patchwork gegantí en memòria d'uns quants milers d'entre la multitud que ja havien mort. Vaig trobar-hi un panell que algú havia posat per en Roy. En un sobri blanc i negre s'hi llegia: "Roy Cohn Covard/Bergant/Víctima."

La Sida ens recorda- crec jo- que la compassió té a veure amb la passió, que la santedat és un principi polític i un dret humà i que la política de l'atenció, de l'amor, està molt oblidada i pobrament teoritzada. Les ideologies progressistes mantenen el seu divorci respecte de tot allò que és inefable, misteriós, espiritual. No podem permetre'ns més temps aquesta ceguesa.

He estat interessat per l'Església de Jesucrist i dels Sants del Darrer Dia des de 1980, quan una noia mormona, una alumna meva a Louisiana, em va donar el llibre de Joseph Smith. Un llibre extraordinari, estrany i indubtablement americà. De la mateixa manera que els Estats Units, els Sants del darrer Dia tenen una història molt recent i com la història dels EEUU, està marcada per les mitificacions, les migracions i la barreja de sangs.

Quan em vaig posar a escriure la segona obra la volia titular Perestroika perquè tenia la instintiva sensació que Gorbatxev faria del món un lloc diferent i que portaria l'adveniment del socialisme democràtic, que en la meva opinió és el sistema més raonable. I aleshores, naturalment, les coses van començar a anar de mal en pitjor a l'antic bloc soviètic. En tres ocasions vaig pensar que havia de canviar el títol de l'obra perquè la Perestroika no havia assolit els seus objectius. Però a la seva manera sí que ho ha fet. En un dels moments més clarividents del seu llibre, Gorbatxev diu que la seva feina era únicament fer que els canvis fossin irreversibles. Estic convençut que el canvi és terriblement dur, però no crec que sigui impossible i aquesta és l'esperança que hi ha a Perestroika. I crec que el pitjor que es pot fer és intentar tirar enrera la marxa del progrés, perquè aquesta mena de retrocés cap a un passat imaginari és l'essència del Reaganisme i la idea de contenir el canvi és la ideologia d'en Roy Cohn. I la derrota i la superació d'aquesta ideologia és el que ara mateix tenim entre mans.

Galería fotográfica